Reflexions amb l'Almirante (I)

Son més de la 1:30 de la matinada. Els clients de l'hotel observant atentament com el seu equip, Anglaterra, perd 2-1 amb Itàlia i jo aquí, devant l'ordinador, escrivint 4 lletres en forma de reflexions.

I avui, per iniciar aquesta secció, me ve a la ment que gairabé estic als 40 anys. I tot perque avui capvespre hem assistit a la festa sorpresa dels 40 anys d'una amiga. Un s'atura a pensar que 40 anys son molts, a jo me queda un anyet per arribar a n'aquesta edat, un aniversari que es pot enfocar de dues maneres, desde la "depre" dels 40 o desde l'al.legria de tot lo viscut i tot lo que queda per viure. O amb una mescla de ambdues opcions.

Un fa un repàs a tot lo viscut i de cop s'et venen records de l'infantesa i joventut. D'aquells anys que les majors preocupacions eren el acabar d'una vegada els estudis, d'interminables jocs a qualsevol dels carrers i places del poble, del campaments que fèiem amb els amics, de les baralles amb aquets, de les primeres sortides per el Port de Maó, al mític racó de l'Àtic, de les primeres festes i primeres pomades, dels primers amors no corresposos...

Son tantes les vivències que me venen al cap, i totes elles me provoquen un somriure. De lo dolent? pues a apendre dels errors per no tornar a repetir-los. Però aquells anys d'infantesa i joventut donen pàs a una etapa diferent de la vida i un dia, un assenta el cap, coneix a una al.lota, que ha estat l'al.lota de la meva vida i que m'ha donat el major tresor que un pot tenir, una filla.

Amb el fantasma de l'Almirante com a silenciós testimoni arrib a la conclusió que qualsevol temps passat no ha estat millor ni pitjor que el que queda per venir. Que un es dona conta que els 40 es, anys amunt, anys avall, la mitat del camí de la vida. Que per desgràcia alguns s'han quedat en aquest camí, però jo som un afortunat. Tenc una gran família, la millor dona que podia tenir, una filla que ho val tot i uns grans amics amb els que seguir fent passes en aquest camí que es la vida. 

Per tot açò, per tot lo viscut, per tot el que queda per viure, els 40 es una gran edat per fer balanç de lo passat, d'aquells anys que ja no tornaran, però amb l'optimisme per tot lo que ens queda per venir, que segur que es molt i bò. Perque estic convençut que el millor està encara per venir aixi que...SALUT!!!!