16 de Abril del 2011
MOTS ANYS YAYA!
Ja torn a escriure quatre lletres per vosté… per molt que em costi, ho he de conseguir, ho necesit.
Avui altre vegada es un dia important, es un dia que si mir al pasat em fa recordar amb nostalgia moltes coses. Avui vosté hagues fet 92 anys!
Record perfectament cada aniversari seu, record que el dia anterior anaba a dormir, sapiguent que a les 8.30 com tard ,había de telefonar-la per poder cantar-li el “cumpleaños feliz” que a vosté li feia plorar tant….no sap el que donaria ara mateix per poder repetir aquella telefonada, per poder-li cantar la cançó, pero sobre tot, per poder escoltar la seva veu, els seus crits d’alegria, la seva veu tallada per les llagrimes d’emocio, pero per desgracia aixo ja no pot ser.
Enguany pot ser és un any complicat un dia com avui, primer per que vosté no hi es i altre vegada enyorare la seva presencia, pero tambe per que dema es diumenge del ram!
Semana santa es aquí, i enguany ja fa 6 anys que em vaig vestir de cofrare, pot ser hi ha gent que no ho enten per sa meva manera de ser, pero tambe hi ha molta gent que fins avui no ha sabut que ho faig per voste. Per que voste m’ho va demanar, per que a voste tota sa vida li hagues agradat participar i per coses de sa vida d’antes mai va poder, i jo avui li vull repetir ses mateixes paraules que li vaig dir el dia que m’ho va demanar; mirabem sa profesor de Sevilla que esteien donant per sa tele, quant voste em va explicar que sempre li hagues agradat poder participar amb sa semana santa d’aquí, pero que ses dones no podien anar de cofrade i em va dir : “nuri, a jo m’agradaria,que ara que ses dones hi poden participar, tu que sempre m’has seguit amb aquestes coses,si t’agrada,ja que jo ja no puc, tu hi participesis com a jo m’hagues agradat fer, a lo que jo, amb llagrimes als ulls li vaig contestar: “yaya, estigui tranquila que jo per voste ho fare mentres que ses cames em duguin per caminar i mentres el meu cos aguanti”
Per desgracia, s’any següent, quant a jo m’hagues agradat poder vestirme de cofrare i que voste veies el seu somni fet realitat, aquell fatidic any va ser l’any de la seva partida i va ser on vaig tenir mes clar que mai que ho volia fer, era la nostra promesa que mai rompre, i el que no ho entengui m’es igual, jo se per que ho faig.
Se que enguany, aquesta semana santa será com sa primera que jo vaig sortir, va ser inevitable sentir aquell cumul de sensacions, sense sebre com ses llagrimes em queien devall ses negres telas, pero a la vegada em sentía be, per que sabia i se que desde on sigui tenc un sonriure que em diu Gracies. Com ja sap, cada any te els seus calvells vermells i blancs, aquells que signifiquen per nosatres la sang derramada i la pau trovada, i com cada any, antes de sortir em tapare la cara i sentiré les seves paraules.
Pot ser tornare a plorar d’emoció, d’enyorança tambe, pero sobre tot em sentiré orgullosa de fer el que faig sapiguent que es per voste!
Ja s’atraca el final d’aquestes lletres, com sap em pasaría hores i hores escribint per que he descobert que per molt que em costi, em sent mes a prop seu.
No vull anarm’en sense antes desitjar-li un feliç aniversari, que esper que encara pugui recordar tot el que vam pasar aquí juntes, que mai olvidi que la duc present a cada moment, que sa meva vida ha cambiat molt desde que voste no hi es.
I ja per acabar, nomes vull demanar-li un favor, hi ha una dona, que tambe es s’avia, es una s’avia molt estimada com ho es voste per jo, i m’agradaria que amb una suau caricia li pogues transmentre lo agraida que estic per haber estat tant important per el seu net, per haber fet de cada moment al seu costat un momento especial, gracies a les dues per fer que els nostres dies tenguin mes llum!
MOTS ANYS YAYA!
EL SEU “BUJOT”
ISIS SINTES
(MAHO)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada