El teu racó

Iniciamos una nueva pagina dentro de mi Blog. Vuestra pagina. Reservada para vosotros. Te gusta escribir? Te gusta la fotografia? Esta es tu pagina, enviame tu relato, ya sea real o ficticio,  una foto de cualquier tipo, ya sea actual o antigua, articulos de opinion o cualquier cosa que quieras publicar.  A la mayor brevedad sera publicada en esta seccion del blog. Envialo  al correo xusrotger@gmail.com incluyendo tu nombre completo.


Avisos  importantes:


1º SI ES UN RELATO, YA SEA REAL O FICTICIO, SE DEBE ESPECIFICAR QUIEN ES EL AUTOR, Y EN CASO DE NO SER VUESTRO, DEBE VENIR ACOMPAÑADO CON LA AUTORIZACION EXPRESA DEL AUTOR A TRAVES DE CORREO ELECTRONICO.


2º CUALQUIER RELATO O HISTORIA QUE SEA OFENSIVO HACIA TERCERAS PERSONAS O UTILICE UN LENGUAJE INADECUADO NO SERA PUBLICADO.


3º SI ES UNA FOTOGRAFIA ANTIGUA DEBERA INDICARSE EL AUTOR O DUEÑO DE LA MISMA.


4º EN EL CASO DE FOTOGRAFIAS ACTUALES DEBERAN SER PROPIAS, O EN SU DEFECTO AUTORIZADAS POR EL AUTOR MEDIANTE CORREO ELECTRONICO


5º CUALQUIER FOTOGRAFIA EN LA QUE APAREZCAN OTRAS PERSONAS QUE NO SEAN EL AUTOR DEBERAN LLEVAR AUTORIZACION MEDIANTE CORREO ELECTRONICO DE DICHAS PERSONAS.


6º NO SE PUBLICARAN FOTOS EN LAS QUE APAREZCAN MENORES DE EDAD SIN AUTORIZACION EXPRESA DE LOS PADRES.


7º LAS FOTOGRAFIAS ANTIGUAS SERAN PUBLICADAS EN LA PAGINA "UN VIATGE AL PASSAT" Y LAS ACTUALES EN LA PAGINA "A COP DE CLICK". LOS RELATOS SERAN PUBLICADOS EN ESTA PAGINA DEL "RINCON DEL LECTOR"


8º LOS ARTICULOS DE OPINION SERAN RESPONSABILIDAD UNICA Y EXCLUSIVA DEL AUTOR Y SERAN PUBLICADOS EN LA PAGINA "MIRATGE".


9º TODAS LAS PUBLICACIONES SERAN REVISADAS ANTES DE PUBLICARSE, Y ME RESERVO EL DERECHO DE NO PUBLICARLAS SI NO CUMPLEN CON ALGUNO DE LOS PUNTOS MENCIONADOS ANTERIORMENTE. ASI MISMO EL RESPONSABLE UNICO DEL CONTENIDO DE LO PUBLICADO SERA EL PROPIO AUTOR. 


10º EN LA MEDIDA DE LO POSIBLE, EN EL MOMENTO DE LA PUBLICACION EN EL BLOG OS SERA ENVIADO UN CORREO ELECTRONICO CON EL ENLACE DE LA PUBLICACION.



GRACIAS POR VUESTRA COLABORACION

16 de Abril del 2011

MOTS ANYS YAYA!

Ja torn a escriure quatre lletres per vosté… per molt que em costi, ho he de conseguir, ho necesit.

Avui altre vegada es un dia important, es un dia que si mir al pasat em fa recordar amb nostalgia moltes coses. Avui vosté hagues fet  92 anys!

Record perfectament cada aniversari seu, record que el dia anterior anaba a dormir, sapiguent que a les 8.30 com tard ,había de telefonar-la per poder cantar-li el “cumpleaños feliz” que a vosté li feia plorar tant….no sap el que donaria ara mateix per poder repetir aquella telefonada, per poder-li cantar la cançó, pero sobre tot, per poder escoltar la seva veu, els seus crits d’alegria, la seva veu tallada per les llagrimes d’emocio, pero per desgracia aixo ja no pot ser.

Enguany pot ser és un any complicat un dia com avui, primer per que vosté no hi es i altre vegada enyorare la seva presencia, pero tambe per que dema es diumenge del ram!

Semana santa es aquí, i enguany ja fa 6 anys que em vaig vestir de cofrare, pot ser hi ha gent que no ho enten per sa meva manera de ser, pero tambe hi ha molta gent que fins avui no ha sabut que ho faig per voste. Per que voste m’ho va demanar, per que a voste tota sa vida li hagues agradat participar i per coses de sa  vida d’antes mai va poder, i jo avui li vull repetir ses mateixes paraules que li vaig dir el dia que m’ho va demanar; mirabem sa profesor de Sevilla que esteien donant per sa tele, quant voste em va explicar que sempre  li hagues agradat poder participar amb sa semana santa d’aquí, pero que ses dones no podien anar de cofrade i em va dir : “nuri, a jo m’agradaria,que ara que ses dones hi poden participar, tu que sempre m’has seguit amb aquestes coses,si t’agrada,ja que jo ja no puc, tu hi participesis com a jo m’hagues agradat fer, a lo que jo, amb llagrimes als ulls li vaig contestar: “yaya, estigui tranquila que jo per voste ho fare mentres que ses cames em duguin per caminar i mentres el meu cos aguanti”

Per desgracia, s’any següent, quant a jo m’hagues agradat poder vestirme de cofrare i que voste veies el seu somni fet realitat, aquell fatidic any va ser l’any de la seva partida i va ser on vaig tenir mes clar que mai que ho volia fer,  era la nostra promesa que mai rompre, i el que no ho entengui m’es igual, jo se per que ho faig.

Se que enguany, aquesta semana santa será com sa primera que jo vaig sortir, va ser inevitable sentir aquell cumul de sensacions, sense sebre com ses llagrimes em queien devall ses negres telas, pero a la vegada em sentía be, per que sabia i se que desde on sigui tenc un sonriure que em diu Gracies. Com ja sap, cada any te els seus calvells vermells i blancs, aquells que signifiquen per nosatres la sang derramada i la pau trovada, i com cada any, antes de sortir em tapare la cara i sentiré les seves paraules.

Pot ser tornare a plorar d’emoció, d’enyorança tambe, pero sobre tot em sentiré orgullosa de fer el que faig sapiguent que es per voste!

Ja s’atraca el final d’aquestes lletres, com sap em pasaría hores i hores escribint per que he descobert que per molt que em costi, em sent mes a prop seu.

No vull anarm’en sense antes desitjar-li un feliç aniversari, que esper que encara pugui recordar tot el que vam pasar aquí juntes, que mai olvidi que la duc present a cada moment, que sa meva vida ha cambiat molt desde que voste no hi es.

I  ja per acabar, nomes vull demanar-li un favor, hi ha una dona, que tambe es s’avia, es una s’avia molt estimada com ho es voste per jo, i m’agradaria que amb una suau caricia li pogues transmentre lo agraida que estic per haber estat tant important per el seu net, per haber fet de cada moment al seu costat un momento especial, gracies a les dues per fer que els nostres dies tenguin mes llum!

MOTS ANYS YAYA!

EL SEU “BUJOT”

ISIS SINTES

(MAHO)

6 d'Abril del 2011 

Aqui teniu sa primera colaboracio de sa pagina "El rincon del lel lector". Ens l'envia n'Isis Sintes de Mao i es una carta en record de sa seva s'avia.

JA SON SET ANYS, I SEMBLA QUE VA SER AHIR

                         

Era un divendres Sant,quan es va anar tranquila i silenciosa, aixi com era vostè. Avui ja fa set anys…com pasa el temps! Pero li aseguro que recordo aquell fatidic dia com si fos avui.

Diuen que són coincidències de la vida, peró vostè va ser sa primera persona que em va agafar en braços  just quant vaig néixer i jo vaig ser l’ultima persona que va estar als seus genolls abans que s’anés…no s’imagina el que donaria per poder tornar el temps enrere, no s’imagina que donaria la meva pròpia vida per poder estar al menys cinc minuts mes i poder dir-li lo orgullosa que estic de haver format part de la seva vida.

Gracies a vostè “yaya”, vaig tenir una bona infància, grácies a voste tenc tants records que fan que quant hi pens, inconcientement surti un somriure dels meus llavis.

Van ser 16 anys de la meva vida al seu costat, van ser els millors anys de la meva vida.

Quantes vegades hauré recordat aquells Nadals a casa seva? quantes vegades hauré recordat els seus crits quant alguna trastada feia?, quantes vegades hauré recordat el  seu somriure?….peró ara… ara ja que em queda? Li puc asegurar que aquell 6 d’abril algo de jo va partir amb vosté, li puc asegurar que la meva vida va cambiar de cop, em faltaba una part important que m’habia acompanyat al llarg del meu camí , peró sap, avui  set anys després la seguesc sentint tant present…

El dia que la van venir a cridar, el dia que va partir, record que vaig sortir al pati, no m’ho podía creure, per que ella?per que ara quant tanta falta em fa? Per que em deixa sola? Per que? Se que vaig mirar al cel i vaig trovar una estrella i vaig tencar els ulls i vaig decidir que aquella estrella series vosté, que aquella estrella m’acompanyaria el resto de la meva vida i sap?sense que ningu ho sepi, quant mes l’anyor, mir al cel i veig aquella estrella i la veig a voste!

Simplement avui volia dir-li que no l’olvid, ni l’olvidare per molt que pasin els anys, pero avui també li vull donar les gràcies...Gràcies per ser sa millor “yaya” del mon, gracies per ensenyarme tot el que em va ensenyar, gracies per demostrarme tot el que em va demostrar ,pero gracies per estimarme com ningu mai mes em sabra estimar.

Sigui on sigui se que esta al meu costat, i per molt que em costi se que la tornare a troabar…

L’estim yaya! El seu “bujot”.

                                                                                                              Isis Sintes (Mahó)

No vull eixar de comentar aquesta emotiva carta.  Sa veritat es que m'ha emocionat perque me sento molt identificat. Jo tambe vaig tenir una s'avia molt especial, i llegint aquesta carta m'han vingunt molts records, nomes et puc dir una cosa, enhorabona per lo que escrius, segur que desde alla dalt ella es sentira molt orgullosa de tu.